Crema catalana

També li deim, Crema, pura i simple, o de Sant Josep

Mites familiars

L’anècdota: 

Quan en Tomeu se’n va anar a Paris (a estudiar?), jo sempre li prometia que, en tornar, tendria un plat de crema catalana preparada, perquè sabia que li agradava molt. Això mateix pensava dels altres dos, en Toni i na Maria, però aquests eren més petits i vivien sempre a ca nostra, per tant, ja en menjaven.

Un bon dia, però, en Tomeu va confessar que, en realitat, això que li agradàs tant era una invenció meva, i que no és que no li agradés; és que no l’apassionava tal com jo deia… En vaig seguir fent, però no tanta. Jo devia recordar els diumenges quan eren petits, que era un dolç que feia sovint i que ells menjaven amb molt de gust. Quan al setembre de 2001, l’Oriol i na Maria varen passar uns dies a Barcelona –venien de Belfast- per postres els en vaig fer –arribaven es nins!!!- i molt que els va agradar…D'altra banda, també s'ha de dir que, desprès d'haver fet crema cremada tota la vida, un bon dia mumare diu:

• Farem crema de Sant Josep, que na Dolores em va donar la recepta...

• Com?, si és igual que la de sempre!!! 

• Bé, però ara faig la seva i és boníssima!!!  

• ¿¿¿???