Caragols

Sa caragolada

Era inevitable: pel setembre, un dia o altra plovia, a Algaida. Just acabat de ploure, ja passava qualcú amb un paner d'on li sortien, fugint, caragols; era en Rafel des Porrassar, o en Joan de sa Tanqueta, o en Toni Tarrés... o en Joanantoni, es fosser...

- Quins caragols tan guapos, on els has trobat?

- Devers Binicomprat.

- Devers Son Cortei.

- Devers Son Alegre, a prop del cementeri...

- Quin oi!!! pes cementeri!!!.... -noltros, nins.

Però ja estava!!! ja trobaven caragols!!! -ja n'havien sortit i n'havíem d'anar a cercar!!!

-Va, Juana Mª. , ves a cas Colaus a comprar carburo!!!

-!Marcela, mira si está limpia la luz de carburo!

-Només n'hi ha un, de llum! S'altre se va rovellar!!!

-Tonyita, ves a cal senyoravi, que te deixin es seu llum de carburo!

Ja estàvem en marxa: mumpare començava els seus preparatius, i tots el seguíem...

- Preparau els paners!!!

- On són ses sabates velles?

- No, espardenyes d'espart no serveixen, que se banyen i agafen un pam de fang!

-Jo no tenc sabates!!! -en Pedro.

-En Joanet, ha de venir, tan petit?

-Sí, sí, jo vull venir!!!

-I si plou, es vespre?

-No plourà!!! Feis via, que hem de sopar prest, per sortir entrada de fosca!!! Si se fa tard, es caragols ja són enmig des camí i els trepitjam!!!

Tothom en dansa.

Quasi bé sempre hi havia un dels meus cosins, o tots; per tant, érem molts, sobre tot, molts de nins.

Això era al C. dels Cavallers. Sortíem per darrera, cap a sa Fàbrica, i d'allà cap al Porrassar, o cap a s'hort de Can Mulet. Una bona cridòria!!!

I començava la recerca; més endavant, mumpare va fer un invent amb una dinamo i una pila, que feia com un llum elèctric, però era un poc pesat, perquè un havia d'anar rodant una maneta a una màquina quadrada, de ferro, i si les voltes no anaven al mateix ritme sempre, es llum pampallugava: Era una bona juerga!!!

Quan començava a fer fosca negra, mos agafava un poc de por, als nins, però llavors ja dúiem es paners plens, sobre tot de viudes, pocs bovers!!!

A més, es caragols, que sortien de dins sa paret, cercant s'herba humida, anaven fent camí, i se n'allunyaven cap als rostolls i els trobaves davant es peus: Era hora de tornar!!!

Arribàvem, els posàvem dins la caragolera, -una espècie de caixó de fusta amb un costat de fil de ferro, i a dormir!!!

Després varem anar a viure a can Marc del carrer de la Roca, i això va seguir igual, però amb noltros més grans, amb diferent itinerari -ara anàvem cap al Figueral i cap a sa Tanqueta, i hi venien es de Ca sa Dida.

Ja més tard, es varen incorporar al ritual ton pare i en José Luis. Ella mai venia.

Quan n'hi havia prou, de caragols, i havien dejunat, fèiem Sa Caragolada.

Mumpare els solia fer nets, o ho feia veure, i els feia nets Madò Magdalena o na Francisca: venga aigua, i passades i més passades, amb s'aigua que trèiem des pou, fins que no feien gens de sabonera!!!

Llavors venia s'operació d'enganar-los: s'havia d'aconseguir que quedassin amb sa banya treta. Els posaven dins s'olla, amb molta d'aigua i una mica de fonoll, se'ls deixava que agafassin confiança, treien la banya, i, quan menys s'ho esperaven,sa calentoreta de l'aigua que s'havia posat a poc foc, els matava.

-Estan molt ben enganats!!! -era un dels elogis.

A l'hora de dinar, tot eren presses, fer s'allioli, posar taula, rebre ess convidats... Una caragolada sempre comportava convidats... i, a la fi, seiem a taula...

Sa taula ja estava ben posada amb un platet d'allioli per cada un: així cadascú podia fer sa mescla de caragols i salsa com més li agradàs.

Hi havia, evidentment, un segon plat, i gelat i coca, o ensaïmada... No es tenia en compte la dietètica!!!

Mumpare ja havia tallat pues de fasser, per treure es caragols de sa closca, i s'havia preocupat de tirar dins s'olla dels caragols tres o quatre pebres coents, a més dels previstos per mumare.

- Es caragols han de ser coents!!! -deia.

I això que ell en menjava ben pocs. Ella tampoc en menjava, però a Can Marc, havíem fet sa caragolada...

A Ca sa Dida també tenien afició a fer-ne; però moltes vegades els torraven al foc, sense fer nets, I feien també caragolí torrat... Als meus germans els agradava... a mi, mai em varen entusiasmar, amb aquella sabonereta que treien damunt el foc.

Passant els anys, a Castellterçol també es va instituir una caragolada, a finals de setembre, a cals Vies. Al final se'n varen anar del poble i es va acabar, -cap a l'any 2003? -però els anys que va durar, va estar molt bé... I més tard la van establir a Sant Feliu, també molt, molt bé...

Generalitats

Quins caragols hem de fer?

Hi ha dues varietats bàsiques: Bovers i viudes; ACatalunya els diuen Bobé i vinyals. També hi ha el caragolí, però crec que ara està de capa caiguda.

Les viudes són millors, més petites i gustoses; els bovers són massa grossots, i fan un poc d'oi; si n'hi ha qualcun mesclat amb ses viudes, bé, però tot bovers, no.

Si en cercau -pel jardí de Castellterçol mateix n'hi ha molts- heu de procurar que no siguin molls o bocamolls, que vol dir amb la closca fluixa: es rompen molt.

Quan els heu agafats, els heu de deixar al manco 1 setmana dejunant, dins un lloc ventilat, perquè perdin el verí que puguin haver agafat menjant herbes o matacaragols.

Abans de fer-los, s'han de deixar en remull, al manco 1 hora, perquè treguin la banya; els que no la treguin, són morts, i suren: els heu de retirar.

S'han de fer molt nets, amb moltes passades d'aigua clara, fins que ja no treguin llim.

Quan ja són nets, els bullim, però s'ha de tenir en compte que s'han de posar dins aigua freda i encalentir-la a poc a poc, perquè, si no, s'amaguen dins la closca i no hi ha manera de treure'ls per menjar.

Quan són cuits -al manco una hora- els podem condimentar segons la recepta triada.

AVÍS

Si no volem fer tanta de feina, els podem comprar ja bullits i a punt de condimentar, al mercats o a segons quins súpers. N'hi ha uns de valencians molt bons.

Ingredients

Caragols: comptau 1/4 de kg per hom.
Ceba: 1 ben grossa per cada kg de caragols.
Alls: 2 o 3 per ceba.
Oli: 1 cullerada per ceba.
Tomàtiga: 1 o 2, o bé un parell de cullerades de suc de tomàtiga
Herbes: Fonoll, un bon manat; herba-sana, moraduix i llorer
Sal: al gust.
Pebre bord, un parell de cullerades.
Pebres de cirereta: al gust, però que n'hi hagi.
Vermells d'ou per fer allioli, i més oli i sal; i juevert, si no volem que pugi.

A part:

Preparam un allioli ben carregat d'all i el posam dins platets petits, millor un per cada comensal: així pot mullar a pler, fent totes les brutors que vulgui, sense molestar ningú.

Servir-ho:

Els caragols dins palanganes fondes, els plats amb allioli abundant, pa i vi i... a treure caragols amb les punxes, remullar-los amb allioli, menjar-los de tres en tres, mullar pa dins la salsa que va quedant dins el plat, i... engatar-los, perquè no caiguin malament!!!

Hi ha una llegenda urbana que diu que s'hi ha de beure, amb els caragols, un tassó de llet: devia ser per prevenir possibles intoxicacions per qualque caragol enverinat: Mai ho varem fer; si han dejunat prou temps, no hi ha verí que hi valgui...

Com fer-ho

Posar la ceba, tallada a grells prims, dins una paella, ben grossa, si és per fer-ne molts, amb l'oli i els alls.
Anar-la remenant, que sofregeixi i agafi color, fins que quedi transparent.
Afegir-hi les tomàtigues, tallades petites, o bé les cullerades de salsa.
Reservar-ho.
A part, bullir els caragols amb aigua tota sola, amb fulles de llorer i qualque pebre de cirereta, ben bé durant 3/4 o 1 hora; han de quedar pràcticament cuits; i han de ser ben cuits, que si no, són tirosos i pareixen de goma.
Tirar aquesta primera aigua, perquè encara sol fer llim.
Una vegada hem fet això, els tornam posar a bullir amb aigua que els cobreixi.
Quan bull, hi mesclam la ceba i tot el sofregit; hi posam herbes un altra vegada -herba-sana, moraduix i fonoll-, hi afegim els pebres de cirereta -compte! si els xapam per la meitat, piquen més, ja que les llavors donen molta coentor.
Ho tastam de sal, i n'hi posam al gust. Compte amb la sal!!! han de ser coents, no salats!!!
Ho deixam coure tot plegat una 1/2 hora o 3/4.