|
Una mica d’història Hi ha llocs de Mallorca on mengen el “tacó” per Pasqua, cosa lògica si es pensa que bàsicament es fa amb les vísceres del xot. A ca nostra, però, era una tradició menjar-lo el dia de cap d’any, per dinar, a cal tio Joan Canet, oculista –a cal Canet, l’hi deien, o el Canetarro, amb to despectiu- que era un germà de la meva àvia materna, fadrí i “putero”. Jo, de petita, encara hi havia anat, a aquest dinar i record perfectament la casa, al carrer de la Creu, a Palma, devora la plaça de la Quartera. El menjador, molt solemne, tenia tres balcons que donaven al carrer. Al pis de baix, hi tenia el despatx. Aquest tio regentava el forn de Can Canet, que havia estat de ca seva, i, segons sentia contar, quan els guanys no eren prou grossos, deia als que hi treballaven: “estirau, estirau”, i, clar, de tant estirar, es forn va fer ull, i el va traspassar, o vendre, no ho sé. Jo
encara vaig arribar a menjar, de can Canet,
uns “rosaris” de panellets que ens feia
fer ell per Tots Sants, que no crec n’hi hagués millors en tota
Mallorca, i
vaig tenir accès,
a través de mumare, és
clar, a
tot el receptari. El “tio Canet” vivia amb dues criades, na Paloni, la cuinera, i na Maria, la cambrera; segons el meu cosí Pep -en Pepín-, la cambrera li feia tots els serveis de cambra, i, segons deia, aquest servei s’estenia als nebots adolescents, a ell concretament, a qui va iniciar en els afers sexuals. Jo, en aquell temps, entre monges i ties beates, era un poc beneita i no me’n temia de res. Na
Paloni era, clar, qui feia el “tacó” i aquesta tradició es va
mantenir fins que el tio es
va casar
-amb la intervenció de la Santa Mare
Església
i d'un canonge en concret-,
amb una poblera,
la seva darrera amiga, que nomia Catalina. El primer any
de casats, desprès de moltes deliberacions familiars que els nins mig
escoltàvem encuriosits i sense entendre massa coses d'aquell misteri, hi
varem
anar, a dinar, però des de llavors ja no.
La
tradició del “tacó” es va perdre, però no la del dinar de cap d’any,
que el vàrem seguir fent, amb penes i patiments i molta son per part dels
joves que a la nit abans haviem sortit, fins
el 2005. El
cas és que mumare no recordava com fer-lo, i un any, cap a l’any 1976,
vàrem anar a trobar na Paloni que, ja molt velleta, vivia a prop de Sant
Alonso, i vaig reinstaurar, a ca mumare, la tradició del “tacó” amb
gran alegria del tio Tià, que si
no
li anàvem alerta se’l menjava tot. S’ha de dir que mumare, amb
aquesta relació tan estranya que va tenir amb el seu germà, li hagués
donat tot, encara que els altres no n’haguéssim tengut, i ell... es deixava estimar… Això
provocava situacions còmiques amb en Tomeu, pare, i amb en José Luis, o
conflictives, amb el meu germà Joan. Val
a dir que ton pare, en José Luis, en Joan germà, en Pedro i mumpare,
també varen agafar amb gran entusiasme la re-implantació del “tacó” i
per això el vaig fer tants d’anys. Ara que tot es reinventa, recondueix, reinstaura..., mirau si érem moderns en reimplantar el tacó!!!
|
|
Què és es el tacó? És una espècie de fiambre, embotit dins una butza de xot, que es serveix amb la sopa de brou, en general arròs de brou, bastant clar, perquè el tacó ja l'espesseix |
Ingredients¨
1
butza de xot, neta i cuita. ¨
Vèrtoles
de xot ¨
Entreví ¨
2
cervells de xot ¨
2
senyals de xot ¨
2/3
ous. ¨ sal, pebre, nou moscada.
Per coure-ho
Una olla grossa amb aigua, amb prou capacitat perquè el tacó hi càpiga ben ample. Herbes pel brou: pastanaga, xirivia, api, nap, ceba. Ossos de vedella i porc -de l'espinada. Sal.
|
Com fer-ho
|